Informació corporativa

Llibre NOSOKOMIALS Hospitalaris

NOSOKOMIALS és un nom estrany, ple de ressonàncies llunyanes i misterioses. De fet, és una paraula d'etimologia grega, equivalent a hospital (de noso, malaltia, i de komein, curar). Ara i abans, el procés de curació i el lloc on es curen les malalties, mantenen, en la imaginació popular, una part oculta i màgica. El procés de curació ha estat en mans de bruixes i druides que feien servir beuratges secrets i rituals incomprensibles. Encara ara hi ha llocs a l'Hospital, com ara els quiròfans, d'accés molt restringit, que segueixen amarats d'un aire litúrgic, entre misteriós i màgic.

El nostre Hospital, amb el nom actual d'Hospital Comarcal de l'Alt Penedès, ve de lluny. Ja abans del mític Fra Marc d'Avinyó que, segons la tradició, el va fundar l'any 1401, l'hospitalitat era present a Vilafranca. L'Hospital n'ha vist de tots colors al llarg de la seva història. Pedres nobles, dovelles, escuts reials i gàrgoles tafaneres han conviscut molt de temps al costat del convent dels franciscans. Han vist molta gana i molt de fred. Llargues nits negres, escassament il·luminades amb llums d'oli. Pelegrins afamats. Pregàries. El so periòdic del campanar. Pobres diversos. Malalts. Gent d'aquí i molta gent de fora. Sales grans amb foc per escalfar-se. La sopa calenta. Patiment i morts. Guerres i pestes. Cent cinquanta soldats assassinats a l'Hospital durant la guerra dels segadors. Nadons abandonats a la porta a la recerca d'una dida. Una paraula amistosa. Franciscans que deixaven l'Hospital per les desamortitzacions. Greus conflictes a la població per la gestió i titularitat de l'Hospital. El claustre de Sant Francesc. Soldats ingressats a l'Hospital que provocaven neguit a la població. Ampliacions i el nou edifici modernista. Grans debats entre dretes i esquerres sobre la concepció laica o religiosa de l'ensenyament i de l'atenció sanitària. Infermeres civils quan les monges carmelites van abandonar l'Hospital en desacord amb les lleis que suposaven la laïcització de l'ensenyament públic. El primer Hospital Comarcal de Catalunya. Les monges de Santa Anna. La modernització i jerarquització els anys vuitanta. Un nou hospital el 1995. En l'actualitat, noves formes de pobresa. Llengües més diverses que mai entre les seves parets.

Administradors i gerents. Clergues i monges. Cirurgians. Infermeres. Metges. Gent amiga de figurar i gent que treballa dia a dia. Afany de poder i generositat. Persones tibades i altres de senzilles. Medicina ignorant i medicina precària. Capacitat d'escoltar i intolerància. Mans destres que guien eines tallants. Manca de diners i algunes donacions. Vida i mort. Un país pobre fins fa ben poc. Patiment i curació. Cobertura sanitària universal. Blanc i negre. Contrast de grisos. Tendresa. Una cadena molt antiga de la qual som una petita anella. Pas a pas es va fent la història.

Aquest llibre mostra la multitud d'accions quotidianes que configuren l'activitat de l'Hospital, avui. Imatges reals, no preparades ni convencionals. Mostren la feina senzilla, poc lluent, però imprescindible. Segon a segon, minut a minut, flueix la nostra vida. Cada imatge subratlla la importància capital de les coses petites, dels gestos, del to de la veu, de la mirada. L'amabilitat sincera fa la vida dels altres menys feixuga. Moltes persones concretes fan realitat l'hospitalitat en cada acte menor, en cada acció sense aparent transcendència i amb improbable valoració externa. La realitat és el dia a dia.

I el dia a dia, que s'ha de sustentar en els principis bàsics que donen sentit a l'actuació assistencial: no fer mal, millorar si es pot, respectar qui, per la seva malaltia, està en una situació d'inferioritat i, finalment, procurar repartir el que hi ha entre tots, amb independència de les creences o valors, riqueses o amistats, sexe o origen. Tot mantenint fresques les fonts del coneixement. Tot exigint el temps i les eines que permetin aplicar amb sentit comú els coneixements a cada malalt en cada situació concreta.

A l'entrada de l'Hospital hi ha un xiprer, plantat per celebrar els 600 anys. Gaudeix de bona salut. Creix vertical. Manté un verd perenne. Atalaia i rep la gent que va i ve. Darrere l'Hospital hi ha, encara, una vinya. Els ceps, plantes menudes i humils, plenes de pàmpols que cauen cada tardor per rebrotar la següent primavera. Ceps que ens donen fruits dolços i begudes espirituoses amb què obsequiar els que vinguin.

El pàmpol és el logotip de l'Hospital. El xiprer és a les entrades de les cases i indica hospitalitat. Omple de pau la mirada dels vius i de cants d'ocells el reposar dels morts.

Cada imatge del llibre vol ser un petit homenatge als que, al llarg dels segles, han fet de l'hospitalitat la seva actuació diària.